Cultura

Crítica

teatre

Un joc de complicitats

Durant set anys, del 2007 al 2014, el director de “teatre musical” (entre cometes per la seva personalíssima manera d’abordar-ho fent que tots els seus mons teatrals es converteixin en musicals) Christoph Marthaler va convertir-se en un habitual del festival Temporada Alta, que en aquell període va programar Materlinck, una mena d’òpera per a piano, veu i màquines que transcorre en l’espai d’una fàbrica tèxtil fent-s’hi present l’alienació del treball, amb l’automatisme de les accions, però també les fugides íntimes; Platz Mangel, espectacle ambientat en un balneari on s’entreveu la vacuïtat de les formes de vida entre les pautes del repòs i les del món laboral; Els viatges de Lina Bögli, que, diferentment, és una peça alliberadora a través d’una dona que primer viatja per salvar la carrera militar de l’estimat i després per mantenir la seva independència, i King size, en què tot sembla absurdament possible en les habitacions d’un hotel.

Just set anys després d’aquest últim espectacle, Marthaler ha tornat al festival, part dels espectadors del qual havíem pogut enyorar el seu món teatral imprevisible; el seu gust per la repetició; la precisió des gestos actorals; l’humor absurd; la ironia amb què juga amb les formes operístiques, vodevilesques i cabareteres; la manera sempre sorprenent amb què posa en relació diversos generes musicals.

Amb Aucune idée, títol que vol suggerir que l’espectacle va ser concebut sense res predeterminat i que es presenta als espectadors sense acabar de saber quina cosa és, el teatre de Marthaler, doncs, ha tornat al festival Temporada Alta.

Ho ha fet en clau íntima amb un dels seus actors més emblemàtics, l’escocès Graham F. Valentine, que comparteix l’escenari (un decorat que semblaria el lloc d’entrada a un edifici amb diverses portes) amb Martin Zeller, un violista de gamba especialitzat en la música del barroc al qual li agrada fer d’actor. També podria dir-se que Valentine és un actor al qual li agrada cantar, cosa que també fa Zeller, que en certa manera assumeix un doble del mateix Marthaler.

Això perquè el director i l’actor parteixen de les circumstàncies en què, a principi dels anys setanta, es van conèixer: Valentine, aleshores un estudiant de literatura, va allotjar-se a la pensió regentada a Zuric pels pares de Marthaler, que estudiava música. Aquest va ser l’inici d’una llarga amistat; però, més que ser-hi evocat, és un punt de partida per imaginar situacions i explorar de nou en el teatre musical i l’absurd quotidià.

No s’acaba de saber quina mena de relació mantenen els personatges, si ho arriben a ser, si no és que ho són en permanent metamorfosi. Potser són amics o simplement veïns. Cadascun fa les seves coses, però també poden celebrar plegats un aniversari, cantar un lied de Schubert o un poema de Baudelaire musicat per Leo Ferré. Zeller assaja el cèlebre preludi de Tristany i Isolda, que, de sobte, sona amb l’esplendor orquestral d’una gravació. Valentine fa exercicis verbals, com ara la declamació d’un poema sonor del dadaista Kurt Schwitters.

Tot sembla un joc ple de complicitats, gairebé una broma privada que es comparteix amb els espectadors sense voluntat de donar les claus per entrar-hi, cosa que pot fer que, certament, hi entris o no. En tot cas, se sustenta amb molt de sentit i talent teatral... i musical.

Aucune idée
Autoria i direcció: Christoph Marthaler
Intèrprets: Graham F. Valentine i Martin Zeller
El Canal de Salt, 26 i 27 de novembre. Temporada Alta


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.